LES DROGUES NO SÓN EL PROBLEMA SINÓ QUE SÓN LA CONSEQÜÈNCIA D’UN PROBLEMA i NO HI HA SOLUCIONS ÚNIQUES

Marta Rabat Riba (MR):

Bon dia, Dr. Fàbregas. Ens podria explicar què va estudiar i què el va portar a crear el Centre per a la Investigació i Tractament de les Addiccions (CITA)?

Dr. Josep Maria Fàbregas (JMF):

Vaig estudiar la carrera de Medicina  i l’especialitat psiquiatria. Quan feia les pràctiques de psiquiatria, fa molts anys, treballava al “Instituto Municipal de Psiquiatra de Urgencias”, situat al Parc del Laberint de Horta, on rebíem les urgències de psiquiatria que es donaven a la ciutat de Barcelona.

En aquella època a Barcelona atracaven els vaixells de la Sisena Flota nord-americana i baixaven els mariners a gaudir  de permisos i de conèixer la ciutat. Parlem de l’any 1975 en que les drogues no es coneixien al nostre país o no eren tan esteses ni tan generalitzades com ara.

Jo aleshores era un estudiant de 23 anys o 24 anys i estava en concret en  un departament que es deia, així en genèric “Alcoholismo y otras toxicomanias”, i va resultar que en aquest departament on portaven les urgències de psiquiatria  no tenien cap, cap ni una experiència amb aquestes substàncies.

Quan van arribar aquests primers casos els metges que treballaven allà, que ja eren grans, mai a la seva vida havien sentit a parlar de crack, amfetamines, opiacis, cocaïna i els mariners nord-americans en aquella època ja venien, molts d’ells, amb molta problemàtica d’aquest tipus. I com que jo era el jovenet i em va cridar molt l’atenció la problemàtica em van atribuir tractar a aquests pacients. I a més tenia un germà, més petit que jo que ja en aquella època fumava porros i es movia en un món més underground i això per mi també va ser un estímul.

I finalment em va interessar el tema de la investigació i tractament de les addiccions al  descobrir que era una cosa totalment nova, absolutament nova. Ni en  els llibres de medicina ni en els llibres de psiquiatria no hi havia una sola pàgina ni un sol rengle sobre addiccions. Per tant, quan  va aparèixer  aquesta problemàtica, l’estatus, és a dir, el cos mèdic, no tenia respostes establertes.

Posteriorment van néixer una sèrie d’iniciatives privades, de ex pacients que es reunien per poder ajudar-se; Alcohòlics Anònims, Sinamon, el Patriarca, Proyecto Hombre… iniciatives que no eren dins de l’estructura de l’Administració, útils per poder atendre una demanda i una problemàtica que nosaltres els metges no podíem tractar perquè no teníem prou eines.

MR: Amb tot això que m’explica, considera que va ser un descobriment?

Per descomptat, va ser un descobriment per mi i per tots, perquè no teníem les drogues abans, no hi havia res, com a molt  problemes d’alcoholisme i alguns metges i infermeres que eren morfinòmans en aquella època, però era molt molt molt  poc representatiu. També hi havia i alguns fumadors de grifa ( marihuana) i de haixix que eren els “Legionarios” que venien d’Àfrica i allà l’ús d’aquestes substàncies era una mica més estès. Però a nivell de carrer no hi havia aquesta problemàtica.

A partir d’aquí, amb  el moviment Hippy, la banalització dels  psicodèlics ,i  la  interrupció dels opiacis que es va estendre en forma de plaga com una taca d’oli ho va anar  impregnant tot. Pensa que no hi havia ni la informació ni la prevenció suficient i va ser realment  una epidèmia  en aquells anys  que es va endur molta moltíssima gent per endavant.

Posteriorment l’aparició d’internet  va facilitar l’accés a noves substàncies que s’escapaven del control i això ens porta fins al dia d’avui en que la necessitat de col·locar-se, que és antiga des del començar del temps, ara és més difícil controlar-la. 

MR: Ara que coneixem una mica els seus inicis i els motius que el va portar a investigar sobre el tema de les addiccions, ens podria il·lustrar sobre quines són les addiccions que es tracten més a CITA?

La Clínica, que ja té molta durada en el temps, va sortir  per la problemàtica de l’heroïna que era el que en aquella època dominava i on hi havia la demanda i no hi havia cap possibilitat ni oferta terapèutica  que funciones. També va sortir com a alternativa paral·lela als grups de pacients que ajudaven als pacients , amb les avantatges i inconvenients que això tenia.

Amb el transcurs dels anys i en el nostre recorregut hem passat per l’heroïna, la cocaïna, els problemes derivats  de l’ús de cànnabis amb gent massa jove, hem viscut el Sida, i hem viscut els  problemes legals de la gent involucrada en drogues. Avui en dia les substàncies més predominants son l’alcohol i la cocaïna, però molts d’ells son secundaris a un us prematur, indegut i descontrolat de cànnabis quan s’és massa jove.

 

MR: M’agradaria incidir en aquest punt, com afecta i quines conseqüències té el consum de cànnabis en persones massa joves?

JMF: Un dels perills més greus que afronta  la societat d’avui en dia és que la gent en una edat massa  jove fumi marihuana modificada genèticament. Aquesta marihuana que està cultivada en interiors té una sèrie de substancies actives: THC i CBD, i les dues van juntes. El THC és el responsable de la “risa”, la “psicodèlia i l’alteració de la percepció i el CBD, et dona gana, et tranquil·litza  i et  permet dormir.

El problema és que les marihuanes  les cultivades a l’interior , s’han modificat i s’ha augmentat molt la proporció de THC i s’ha disminuït molt molt el CBD, sobretot des de fa uns anys.

Si es donava la circumstancia de  persona massa jove que consumeix marihuana modificada genèticament i una certa predisposició genètica a tenir dificultats amb l’ús d’aquesta substància  el drama era quasi assegurat; fracàs escolar, desconnexió emocional, una cosa que en diem “anedonia” , que es la falta de sensació de plaer i de satisfacció. I tot això més a la mitja que a la llarga deriva en l’ús d’altres substancies i  entrar en un circuit paral·lel fora de control.

Avui en dia estem aprenent que el que es fa malbé és el que es diu “circuit de recompensa” que és el responsable de sentir-te satisfet amb les coses que fas. L’alteració consisteix en no estar mai satisfet per res , i això és una situació greu perquè l’individu va provant coses per buscar satisfacció i no la troba i  amb tots el perill que això implica. 

MR: Considera que el jovent d’avui en dia està ben informat de les conseqüències nefastes que pot suposar el consum de cànnabis en els termes que ho ha explicat?

JMF: Si que és veritat que bans hi havia una mancança d’aquesta informació, però avui en dia ningú por dir que no sap els perills de les drogues perquè la vida ens ha colpit fort com per no pensar que això és així. L’any passat a EEUU van haver-hi 120.000 morts per sobredosi de fentanil , que és un opiaci sintètic, això són 2,5 morts per cada hora, 5 morts cada dues hores, és una barbaritat si tenim en compte el que avui en dia es coneix de les conseqüències negatives que tenen les drogues, avui en dia hi ha informació.

L’adolescència ja de per sí és un moment complicat, és un moment de trencar, de ser rebel, és un moment de córrer riscos, és un moment de buscar sensacions, de descobrir, de controlar patiments i de disminuir angoixes i les drogues són llamineres, les drogues tapen, dissimulen, fins i tot en alguns moments milloren rendiments, desconnecten i si tot això apareix en un moment en que la persona que les consumeix té pocs recursos personals, no té referents, o té referents equivocats i no té autoestima, el drama està servit. 

MR: M’interessa parlar de com afecta a les famílies el fet de tenir un fill addicte.

JMF: La família acostuma a ser  indestructible, però en  ocasions les famílies son el problema, doncs  poden arribar a convertir-se en col·laboradors necessaris  si sempre treuen les castanyes del foc i arreglen les desgràcies que fa a l’addicte.

Moltes vegades les famílies  se senten desbordades per aquest fenomen ja que  per un costat hi ha la necessitat de posar límits i de protegir a l’altre part de la família i per altre hi ha la responsabilitat i l’amor irreductible de conservar l’esperança i sempre creure que la següent serà la millor i la definitiva. Això moltes vegades acaba amb relacions  Inter familiars i provocant  greuges comparatius amb els germans que son difícils de compaginar.

MR: Quina és la  durada mitjana d’una recuperació? O depèn molt de la persona?

JMF: Normalment és un camí llarg perquè inclou varies parts; la desintoxicació, la deshabituació , la resocialització i la consolidació.

És molt variable, però normalment es necessita entre un mes i quatre mesos en una estructura que et contingui i que et protegeixi amb una certa intensitat i després un any de seguiment extern d’acompanyament.

Hi ha dos diferències entre el que nosaltres fem i el que habitualment es troba com a oferta terapèutica, tot i que cada vegada s’assemblen més. És el model que s’ha sostingut i el que l’evidència científica ha ensenyat com a més útil i més eficaç, i cada vegada si acosta més gent a aquest model.

Les dues diferències o característiques que nosaltres sempre hem defensat són en primer lloc que les drogues no són el problema sinó que són la conseqüència d’un problema, i que per tant la nostra feina és buscar l’origen, la causa , el motiu, el perquè aquesta persona té aquesta relació equivocada amb les substàncies  i la segona és que cada persona és diferent, cada cas és el seu, cada circumstància és la que toca i per tant un sol tractament no pot ser vàlid per a tothom.

No és el mateix tenir 18 anys, que 40 o que 60. No és el mateix tenir dona o marit, fills i amics i tenir feina i casa que estar el procés de separació, a l’atur, amb problemes amb la justícia, ni és el mateix tenir un trastorn de la personalitat, etc.

 MR: Heu tingut algun cas d’alguna persona que hagi començat a consumir per pressió social? Considereu que això és un problema?

JMF: Molts, n’hem tingut molts. Encara que pugui semblar que no hi ha un problema que ho justifiqui és evident que el que hi ha és una mancança de recursos. Son persones que no saben defensar-se davant de situacions que no els hi convenen i es deixen influenciar. Acostumen a tenir problemes de baixa autoestima, de control de la voluntat i de la conducta. Aleshores, aquesta persona que teòricament no tenia cap problema, però que es posa en un merder que no li tocava, que no ho ha buscat però que es deixa arrossegar s’acaba trobant que ha perdut uns anys de la seva vida, que ha perdut el fil dels estudis, que ha entrat a actuar d’una manera on tot és immediatesa i de resolució externa de totes les seves problemàtiques i canviar tot això requereix d’un temps d’adaptació.

MR: Quines eines o mètodes d’ajuda doneu a les famílies?

JMF: Hi ha alguns mètodes de tractament on la família té la obligació de participar, germans, pares i familiars propers, tenen l’obligació de cada setmana participar en un grup de confrontació, etc. Però nosaltres pensem que això per tothom no és ni necessari ni  útil, dependrà de cada cas. En alguns el fet que la família tingui una intervenció per reestructurar o per canviar les circumstàncies que l’hagin portat a una determinada situació, aleshores seria indispensable.

Com hem comentat abans, això entra en el que nosaltres creiem que és la individualització de cada pacient. No es por donar per fet que tothom que té un problema amb drogues és perquè la família en té la culpa o que la solució està sempre en mans de la família.

A vegades les intervencions són perquè la família accepti el problema i altres perquè és responsabilitzi, altres vegades és perquè es tregui l’angoixa de sentir-se responsable quan no s’hi podia fer res. No hi ha solucions úniques per tothom.

 MR: En quins casos creu que és necessari entrar en un centre de desintoxicació i en quins considera que és suficient anar a un psicòleg o a un psiquiatra?

JMF: L’internament només és necessari si necessites una estructura que et contingui, i que et mantingui abstinent mentre no fan efecte les intervencions terapèutiques que es porten a terme. També es necessari en el cas que necessitis una estructura que et protegeixi, de la soledat, de l’estrès, de les relacions tòxiques o quan es necessita una intensitat que l’ambulatori no pot assumir.

 MR: Un cop s’ha donat d’alta a un pacient, hi ha un seguiment?

JMF: Això és imprescindible, l’internament és només fins que desapareixen aquestes necessitats de la contenció, la protecció i la intensitat. Després canvia l’escenari i l’entorn, però segueix el procés per esbrinar les causes i per acompanyar a la persona en aquesta nova manera de disfrutar, de patir, de relacionar-se, de dormir, de resoldre problemes, perquè durant anys ho has fet intoxicat i has d’aprendre a fer-ho sense aquesta crossa o caputxa i exigeix per tant un temps d’acompanyament.

 MR: Com afecten les drogues a  les relacions socials d’una persona que és addicta?

JMF: De moltes maneres, però n’hi ha una que és essencial: les drogues ocupen un lloc principal, prioritari i “les drogues no són a més a més sinó  que són en comptes de”. Això vol dir que deixes d’estudiar, deixes de relacionar-te, deixes de disfrutar amb els afectes, amb els lligams familiars, amb el sexe, amb l’esport i aleshores et vas tancant amb la teva relació amb la substància. La conseqüència és que tot l’anterior empobreix la teva qualitat de vida, empobreix molt la teva relació amb l’entorn i acabes amb problemes amb la feina, problemes amb la parella, problemes amb la família i problemes amb la salut, fins que es converteix en insostenible i és quan s’ha d’intervenir.

El que seria correcte o ideal fora que aquesta intervenció es fes molt abans de que el fetge estigui malament, de que t’hagin acomiadat de la feina, de que hagis perdut la parella, de que t’hagis arruïnat, hagis perdut amics… perquè tot acaben essent inconvenients i suposant una càrrega extra per afrontar la rehabilitació. Desgraciadament un no para quan li convé o quan li diuen si no quan ja no pot més i toca fondo.

 MR: Com veu el futur de les generacions adolescents?

JMF: Avui en dia ser jove  és complicat. Es complicat perquè els referents que hi ha són molts difícils d’identificar. Els que triomfen avui en dia quins valors ens transmeten?  On és la cultura de l’esforç?

Està ple de cambrers amb títols universitaris  i els youtubers i els influencers tenen milers de milions de seguidors sense cap mèrit.

La manca de referents ,juntament  amb  la inestabilitat que el Covid ens ha portat, les guerres com la de Ucraïna i la inestabilitat financera i afegint les xarxes socials on tot és mentida, sumant la intel·ligència artificial, d’aquí molt poc temps serà molt difícil saber que és veritat i que és mentida.

Els criteris que es feien servir fins ara canviaran totalment; veurem  fotos de gent fent coses que no ha fet mai, referències de coses que es donen per vàlides que no existeixen, o sigui viurem en un món artificial. A més avui dia estem acostumats a la immediatesa que en permet un mòbil amb accés a internet, estem avesats de manera normalitzada a la intensitat d’emocions i estímuls i vivim a més  la idealització de les substàncies.

La vida és una aventura i mai hem tingut tanta salut i tantes possibilitats i per altra banda el canvi climàtic i la destrucció de la natura.. potser serà la primera vegada que com a pares deixarem un món pitjor al nostres fills del que hem trobat.